M’ENCANTA LA MEVA FEINA, I ESPERO QUE MICA EN MICA, PUGUI DESENVOLUPAR-LA SENSE TANTES LIMITACIONS I AMB MÉS DEDICACIÓ I FACILITATS-.

un gran cúmul…a vegades contraris, a vegades genials, a vegades com el dia…
M’agrada molt la meva feina, però no puc desenvolupar-la com m’agradaria… vaig bastant escassa de temps, i és una cosa que em limita bastant.

La veritat és que hauria de poder fer una intervenció més continuada, i poder anar cada dia al centre i poder crear grups, per poder fer una bona atenció que sigués adequada per a tothom, però primer, que encara no puc fer més hores per aspectes legals, i per ratios de la residència, per tant de moment ha de continuar siguent així; i la possibilitat de repartir les mateixes hores que faig ara durant la setmana és inviable per la no viabilitat de compaginar les dues feines.
L’altre feina, evidentment que no és la meva, que no té res a veure amb l’ES, ni amb la gent gran, però és alguna cosa que no puc deixar escapar, ja que estem en un moment força delicat familiarment parlant no només econòmicament parlant, de manera que intento compaginar-ho tot de la millor manera possible, tot i que a vegades a nivell personal me’n resenteixo, per no poder complir les expectatives marcades o proposades pròpies. Vaig una mica a “toc de pitu”, en sóc conscient, i se m’escapen moltes coses, però és tot el que puc/sé fer.

I potser per això acostumo a disculpar-me tant…sé que no és excusa, però fins que les coses no es puguin anar solucionant és amb el que em trobo dia a dia…lluitant… amb ganes d’acabar amb tanta cosa, i poder començar a gaudir una mica més del que visc.

Perquè sóc feliç fent el que faig, però sóc conscient que hi ha una gran part de mi que està en stand-by, perquè no pot, no es veu capaç, està saturada, i està pensant més en com poder fer-ho tot, perquè no es pot “desfer de res”, no pot deixar res de banda, no pot mirar cap a un altre costat…simplement, fer de “tripas corazón” i intentar donar-ho tot per anar tancant coses obertes…

Així, que estic animada, perquè m’agrada el que faig i a més en tinc ganes, però espantada per si sóc capaç, atabalada pel temps, limitada institucionalment pel que fa a terminis, contenta del que aprenc al dia a dia, sigui per alguna cosa bona o dolenta, i amb moltíssimes ganes d’aprendre més… De no quedar-me aquí un cop al juny acabem (si deu vol), però amb ganes de continuar en aquest àmbit, perquè ENVELLIR ÉS TOTA UNA AVENTURA!!!!

Per això és imprescindible el conèixer als usuaris, cosa en la qual he invertit molt de temps fora de l’horari laboral. El treball amb la resta de professionals, crec que els ES no només treballem pels usuaris, sinó també de cara als altres professionals…s’han donat moments molt tensos a la residència, i una de les funcions que m’ha “tocat”, era la de “calmar” els aires, he fet una mica d’intervenció amb els professionals…creant també vincles amb la resta de treballadors, l’escolta activa no només als usuaris, sinó als altres companys, intentar buscar alternatives, recolzar, o “no callar”, ajudar a fer-se valer, animar, encoratjar…

L’educador ha d’acabar sent capaç de veure la seva feina des d’una perspectiva més àmplia… no només enfocada cap als usuaris, sinó cap als altres professionals i cap a les famílies.
Encara no he tingut l’ocasió de fer intervenció familiar, però, a través dels usuaris, es poden arribar a conèixer moltes situacions i actituds que sempre cal contrarestar amb les dels familiars.

Pel que fa a l’organització, l’ES, ha de tenir contacte amb l’exterior del centre, establir vincles amb altres entitats, centres, associacions… per tal de fer un treball comunitari, a la residència hem portat grups de cant coral. Planificar les activitats, dissenyar els programes i fer una redistribució dels usuaris, del temps, activitats, necessitats i recursos per nivells de deteriorament.

Pel que fa a al dinamització, cal conèixer els usuaris, saber com ” enganxar-los”, dominar les habilitats socials pròpies per a poder-les treballar amb els usuaris i professionals, dotar de veu als usuaris, facilitar o propiciar accions, situacions desitjades pels usuaris si és possible.

També ha de fer de pont, entre els usuaris i l’equip tècnic o inversor de l’empresa. L’educador escolta, “co-planifica”, proposa i se li és concedit o negat per part de la gerència. També cal tenir en compte que l’ES, és la figura que tenen més propera els usuaris. Pel que fa a l’equip de gerocultors/es, són rotatius, són persones que es pot dir que des del novembre que vam començar, ja s’ha canviat completament el planter, de manera que sóc una dels professionals referents, i a més es diferent el vincle que tenen amb mi, que el que tenen amb les auxiliars, amb mi tenen més confiança, amb mi xerren de les seves vides, de les seves coses… en canvi amb les auxiliars, és tot més “pim-pam”, canvi per aquí, dutxa per allà, plat per aquí, i hora d’anar a dormir…de manera que crec que una de les funcions també és saber cuidar aquesta relació ES-usuari.

També últimament, també he acabat desenvolupant funcions una mica de gerocultora, degut a la manca de personal, i/o temps… sigui quina sigui la causa, és que realment he hagut de fer alguna mena d’acompanyament als avis en l’àmbit sanitari-higiènic.

De manera que resumint… crec que les funcions d’un ES, mai estan acabades…perquè sempre surten només demandes i per tant, cal intentar atendre-les.

La veritat és que la meva situació des de l’inici de curs a l’actual ha canviat moltíssim.
En faré un breu resum.
Vaig començar les pràctiques com tots, espantada i a la vegada amb infinites ganes de poder tocar la part pràctica dels estudis. Tot i que em trobava en un àmbit que per mi era força desconegut pel que fa als referents teorics, m’intrigava moltíssim.
Vaig tenir la sort d’escollir el centre de pràctiques, aprop de casa, i del qual en tenia referents, la meva besàvia n’havia estat usuaria, i jo hi havia anat com a familiar; més o menys, coneixia el funcionament, i tenia vist què era un CENTRE DE DIA.
De manera que les meves pràctiques van començar allà, al centre, una mica familiar. No em va costar massa fer “migues” amb els avis i les àvies, de seguida vaig posar-me en acció, tot i que allà, estava supeditada, perquè les coses estaven ja preestablertes quan jo hi vaig arribar, de manera que la meva “feina”, era desenvolupar el que se’m deia que havia de fer, tot i que no fós exactament el que jo creia, i enfocar el meu treball del pràcticum, o centrar la meva atenció en “rectificar”, o canviar encara que fós a nivell teòric allò que no m’agradava, el que no creia que estés bé, des de la meva ignorància en l’àmbit…
De manera que em vaig començar a informar, a llegir molt sobre residències, sobre malalties, per poder “criticar” o analitzar amb fonaments. Pel que feia el procés de seguiment per part de la meva tutora del centre, era nul…el contacte era impossible.

Tot i això, jo m’anava espavilant, anava observant, actuant, prenent nota d’allò que a mi no m’agradava o no creia correcte…Quan un dia em va venir la meva tutoria dient-me que volia que treballés d’educadora social per la seva empresa, que ella n’ era la directora, i que em volia treballant per ella; que hi havia una
residència nova a Tiana que demanava educadors socials, i que ella volia enviar-m’hi a mi; que n’estava molt contenta de com m’havia desenvolupat al centre de dia, i que volia que sigués jo qui estigués a Tiana.
Així doncs, com demanaven només 6 hores a la setmana, anava compaginant uns dies a la nova residència i uns altres dies al centre de dia on havia començat les pràctiques.
Era una situació una mica complicada, perquè implicava un canvi de xip constant, mentres que a un centre havia de dur a terme o acompanyar en unes intervencions ja establertes, em trobava per l’altre banda, que era jo qui havia d’organitzar, d’elaborar, de dirigir, de coordinar… i això em feia ballar una mica…

Per un costat em preguntava si estava prou capacitada per desenvolupar jo sola la tasca d’educadora i partir des de 0 a la nova residència. No va ser tant fàcil com semblava.
Al principi ho veia molt bé, perquè era el moment en que jo podia intentar canviar aquelles coses que no m’agradaven del centre de dia, i fer les coses des de l’inici, sent-ne partícep i formar-ne part.

Per tant, em vaig anar adonant que em faltava molt bagatge tant teòric com pràctic, i que no era per res igual un centre que a l’altre.
Partia de la idea que al centre de dia, els usuaris eren els mateixos, uns 20, i eren estables, és a dir, no hi havia massa entrades ni sortides, l’ambient entre ells era bo, entre ells es coneixien, el nivell de deteriorament era força variat, però la majoria estaven força bé; les pautes estaven marcades, cadascú s’havia quin rol desenvolupava, des dels treballadors fins als usuaris;
Mentre que a la residència nova, em vaig trobar que jo no era la única que partia de 0. Centre/ espai, professionals, usuaris, rols i funcions, tot començava de zero. Al principi era una mica caòtic, ja que tots ens intentàvem ubicar, i començar a definir…era algo que demanava temps i implicació per part de tots.

Pel que fa personalment, jo m’anava relacionant amb els usuaris tant com podia, i intentava compartir experiències, comentaris, i diferents perspectives amb d’altres professionals…Al anar dos dies a tiana i tres al centre de dia…feia que cada vegada que anava a tiana, em trobés amb una situació diferent. No hi havia una mena de procés suficientment continu (pel que fa a la relació amb els usuaris), per això jo mirava els partes de la resta de dies que jo no hi era, per poder més o menys estar al dia.

Així vaig estar fins al gener, que va ser quan havia acabat el període de pràctiques del primer semestre. Compaginant els dos centres, el de Mataró de Centre de dia, i la Residència i Centre de dia Municipal de Tiana.
Cap a finals d’any, se’m va dir des de la direcció de la residència de tiana, que no volia seguir mantinguent relació amb l’empresa per la que jo estava contractada, però que volien que jo continués treballant com a educadora per ells, ja que estaven molt contents amb mi, i que si a mi m’interessava a més, volien que formés part de l’equip d’investigació més endavant. De manera, que m’estaven oferint quedar-me amb ells sense tenir a veure amb l’empresa que duia la meva tutora de pràctiques. De manera que havia de canviar d’empresa. I així va ser….amb els mil mal de caps que això va comportar…

Sense fer descans, vaig continuar cada setmana a Tiana, dos dies a la setmana, fent atenció directa, les 6 hores que se’m demanava. Però a inicis de febrer se’m va demanar que havia d’augmentar d’hores, de 6 a 10, i que a més havia de dissenyar tota la paperassa de l’animació sociocultural de la residència.
De manera que a més a més de fer l’atenció directa, em toca organitzar tota l’activitat comunitaria de la residència. Així que em vaig començar a saturar una mica de feina. Ja que, per una part havia de seguir creixent en aprenentatges sobre la demència i tot el que envolta la vellesa per poder saber al que em puc trobar al dia a dia ( pot semblar un cop dit molta “palla”, però realment em trobo amb unes mancances brutals ja que no conec absolutament res de l’àmbit, ni de vellesa, ni d’intervenció sociosanitaria ni res…i és molt necessari per començar a intuir com pot ser la millor intervenció en cada cas.); per una altra banda, havia d’anar coneixent els usuaris i intentar propiciar el seu procés d’adaptació i integració a la nova casa, establir vincles entre ells, intentar acollir-los, crear els seus espais… Conèixer els usuaris, la resta de professionals i les seves tasques respectives, per poder saber quina era la meva funció. Per situar-nos tots plegats. A més a més, començar a treballar a nivell cognitiu i estimulatiu amb els usuaris, començar la planificació d’activitats (quan tot just, començava a endinsar-me en el ventall de possibles activitats per a persones amb demència),de manera que tot anava siguent una mica experimental…anar veient com reaccionaven uns, com actuaven els altres, que demanaven els uns i els altres….

Pel que fa a la situació actual, segueixo fent 10 hores setmanals dimarts i dijous a la tarda, ja que pels matins tenim classes presencials a la universitat, i a més treballo 20 hores en una altra feina, que necessito mantenir.

Entro a les 14h sortint de la classe de pràcticum, i fins les 19hores. De manera que intento combinar la part d’atenció directa amb la preparació dels documents “oficials” / projectes/programa. Tot i que és complicat, ja que acostumo a haver de preparar la sessió que es portarà a terme el mateix dia. ( encara que estigui programat des de fa un mes), acostumo a trobar dies que només cal xerrar una mica amb ells a l’arribar per adonar-me de quina mena d’activitat els hi agradarà més o estaràn més predisposats a fer. (tinc una mica de flexibilitat pel que fa al desenvolupament de les activitats, ja que el programa el creo jo, i de moment encara estem en fase més o menys experimental degut al reduït nombre d’usuaris, i a l’arribada de nous usuaris cada curt període de temps.

Així doncs, actualment intento planificar les sessions futures tinguent en compte les necessitats, i interessos dels usuaris. Encara no puc treballar a nivell de petits grups, i per tant segueixo fent atenció directa amb la majoria, és a dir, amb 25 usuaris, amb diferents nivells de deteriorament físic i psíquic…cosa que dificulta bastant la meva tasca, però precisament m’ajuda a veure què és més profitós per a uns que per a altres per tal d’abarcar-ho als programes definitius.

Per tant, la descripció del dia a dia, seria d’organització, preparació, dinamització i intervenció, valoració i entrada de dades al programa de la residència. (creació d’evidències, seria?)

Aquests dies han continuat siguent una posada en pràctica del que he anat veient fins ara, i anar fent…tot i que he intentat anar ja més enllà. Intento fer una atenció individualitzada tant pel que fa a nivell d’atenció, com pel nivell de treball cognitiu… és a dir, treballar amb les habilitats i limitacions de cadascun… Tot i que no de la manera que m’agradaria per manca de coneixements sobre el tema, però de la millor manera que en sé…posant-hi il·lusió, i més encara quan per l’altre part, se’m reconeix el fet de buscar coses adequades per al seu nivell, i el fet d’estar estones dedicats a ells.
Han estat petites aproximacions a cadascun d’ells, i el treball més especialitzat en cada cas.

A hores d’ara, em sento ja una més dins del centre, la relació amb els treballadors és molt bona, tot i que segueixo sense poder tenir contacte amb la meva tutora perquè ja no coincidim, i tampoc no hi ha que poguem dir un seguiment tutoritzat per part seva.

Tot i això, no m’he sentit “abandonada”, ja que he anat fent amb les auxiliars, m’agrada molt més l’ambient del matí, ja que a l’auxiliar dels matins, li agrada la feina que fa, li agrada estar amb els avis, i això és una cosa que es veu molt clarament quan està amb ells i el tracte que els hi dóna. Mentre que l’auxiliar que hi ha per la tarda, és més assistencial, tot i que per la tarda hi hagi l’animadora, ella no hi està amb els avis, només els hi porta el berenar, i clar… no és el mateix.

A les tardes, amb l’animadora, estic més d’observadora que no pas actuant… com que fan activitats més dirigides mentres hi sóc, li faig de suport a ella i als avis, és a dir, el fet d’estar les dues, facilita una atenció més individualitzada.

Els avis em reconeixen com a una professional més del centre, i la relació i el vincle que hem establert és molt maco. M’agrada estar amb ells, i escoltar-los, i a ells els hi encanta ser-ho.
Durant aquests dies, he estat pensant en les propostes de millora, n’hi ha forces, però em sento força frenada pel fet que no conec massa bé el món psicològic dels avis.
És a dir, tot el que envolta a les demències és un món molt complex…de manera que intentaré fer una aproximació pel que he llegit, vist i més o menys experimentat al centre.

- Afavorir la participació dels usuaris a les activitats programades
- Desenvolupar activitats amb finalitats educatives
- Desenvolupar l’esperit crític, capacitat de comprensió en i de l’entorn social
- Afavorir a l’autonomía dels usuaris
- Transmetre, desenvolupar i promoure la cultura
- Afavorir a la creació d’un bon ambient de treball entre els usuaris
- Dinamitzar les sessions de manera amena

Aquestes setmanes la cosa ha continuat en la seva linea, les setmanes que hi he anat pel matí, diguem que dinamitzo molt més que quan em toca per la tarda, es deu a que al matí, només hi ha una auxiliar, i ha de fer dutxes, de manera que em quedo jo sola amb ells, mentres treballem… Així, els matins treballem fitxes cognitives, i aprofitem per fer conversa, una mica de reminiscència, i parlem sobre les històries vitals de manera més o menys directa.

Intento fer una mica d’atenció personalitzada per a cadascún d’ells, tot i que no sempre és fàcil.
M’he trobat sobretot, que es fa fosc abans, i que comença a fer més fred, ells estan també com més apagats, de manera que cal estimular-los una miqueta més del que estava acostumada, perquè a la que veuen que es fa fosc ja tenen ganes d’anar cap a casa.
Així doncs, molta de la feina que he estat fent aquests dies ha estat, l’atenció individualitzada, la dinamització, i suport en l’elaboració de les diferents propostes d’activitats.

La primera setmana, amb alguna sorpresa, però més o menys segueix la linea que portàvem fins ara.

La segona, una mica d’alt i baixos, en els usuaris sobretot, que fan que em qüestioni moltes coses, moltes intervencions o alhora poques intervencions.
Aprenent a acceptar el ritme de cadascú davant les noves situacions, inclús el meu…

La veritat és que aquestes dues setmanes he experimentat diverses coses.
Per una part, m’adono que formo una petita part del dia a dia dels avis, i dels usuaris amb els que estic, perquè dia rera a dia, em demostren que compten amb mi, que quan no hi vaig em troben a faltar, a que quan estem junts, parlem, treballem plegats, preguntem, responem..no sé, realment veig que hi ha un vincle creat, i per tant, ara cal mantenir-lo…
M’adono que els començo a conèixer realment, que ja no sé només les quatre coses, sinó que cadascun d’ells té una història, té uns records, unes experiències, i petits moments que hem compartit.
Realment me n’adono que n’aprenc d’ells, són fonts de sabiesa, en tot moment, amb el seu tracte entre ells, de la nostra pròpia relació.

Petits gestos, comentaris dels que ells potser segurament ni se n’adonen però d’alguns que n’he percebut, m’han omplert al moment.

I la setmana del 16 al 20, ha estat una mica més estranya, ja que he començat a treballar a la Residència de Tiana, una residència i centre de dia, que tot just va obrir les portes el dia 16, i jo hi vaig anar ja el dia 17, com a educadora social.
Em vaig trobar amb unes instal·lacions boníssimes, les auxiliars molt atentes amb els avis també… es respirava un bon ambient. Per ser el segon dia, ens trobavem amb 6 usuaris, dels quals n’hi ha 2 que tenen un nivell d’alzheimer greu; i els altres 4 encara tenen força nivell cognitiu actiu.
tot just, estan passant per un procés d’adptació, alguns d’ells són residents, i això comporta un procés d’acceptació.
Em vaig trobar amb una senyora que plorava i plorava, i no hi havia manera de fer-la parar, o d’intentar fer-la integrar al grup. Les auxiliars no sabien que fer, i jo estava fent un procés de coneixement, presentació, amb la resta d’usuaris, vaig intentar animar-la a participar, però no hi va haver manera així que, li vaig dir que allà estavem i que quan volgués venir, nosaltres estariem contents de que ens acompanyés.
apartir d’aquí va estar amb una auxiliar, i nosaltres vam anar fent, al cap de 1 hora quan nosaltres vam fer com una mitja part, la vaig anar a veure, i li vaig refrescar la invitació d’acompanyar-nos… li vaig dir que jo no la obligaria pas, li vaig explicar que ens havíem estat presentant tots, fins i tot jo, i que faltava ella…que si volia venir doncs perfecte.
DIT I FET! va aixecar-se i va venir, va estar la resta de la sessió amb nosaltres, no va plorar, va xerrar molt, va riure molt, i s’ho va passar bé.

Per tant, el primer dia, em va deixar un bon gust de boca, i moltes ganes de tornar al dijous.

Dijous ja va ser una miqueta més, dur, vam treballar una mica la memòria, i aquest cop ella no volia participar. Cosa que se li va respectar en tot moment. Tot i que de tant en tant, l’animava a participar…
Al principi la meva intenció era aconseguir que participés, però mica en mica, em vaig adonar que potser la seva forma de participació ja era el fet d’estar sentada al costat i no “moure fitxa”, és a dir, entendre la decisió de no participació com a elecció, i participació passiva. No ben bé passiva, sinó que estava d’observadora, que potser això l’encoratjaria a participar.
de manera que vaig decidir no donar més importància al fet de que ella participés tant activament.
El seu procés d’adaptació serà més lent que el de la resta, ella va anar a parar al centre “enganyada” almenys segons diu ella, i evidentment la predisposició que té ella a l’hora d’adaptar-se al nou espai és molt diferent de la resta de grup.
Vaig pensar que ella faria el seu procés, que jo intentaria estar allà, però que jo no hi podia influir, és un procés que ha de fer ella. Així que li vaig recordar que jo estava allà, per qualsevol cosa que necessités…

I sense oblidar-la em vaig centrar amb la resta, a treballar la reminiscència, la psicomotricitat, i la conversa.
Amb aquestes, que una de les dues persones que he comentat abans que pateixen de alzheimer en nivells greus, es va descontrolar, li va donar com un atac d’angoixa, i va començar a esverar-se, a xisclar, i a desorientar-se evidentment…de manera que vaig intentar seure-la, tranquil·litzar-la i mica en mica reorientar-la en l’espai i el temps.

Si que ho vaig aconseguir, almenys per una estona, però després tenia moments de desorientació, o repetició…La veritat és que em costa una mica, poder controlar, crec que no ho podré controlar pas, el fet de tenir diferents graus de dependència em dificulta molt la tasca específica, ja que em limita per diverses bandes…l’atenció que demanen i necessiten no és la mateixa i realment no puc centrar-m’hi tant com voldria, ni com caldria.
és una cosa a parlar amb la direcció del centre, però de moment fins que no es vagi omplint i vagi agafant marxa la residència, és algo amb el que hauré d’aprendre a treballar.

És una mica dur, ja que fins ara no m’havia trobat amb aquestes situacions en les que la demència estigués tant avançada, i un cop ara m’hi trobo veig que és molt més complicat del que pensava. Crec que fins ara, m’he estat “formant” més per les demències en general en estadis poc avançats, ja que era amb el que em trobava al meu dia a dia, però ara, crec que haig de continuar buscant i treient-ne el suc una mica més amunt.

Tot i això, hi tornem, demana temps, més temps, cosa que intento treure d’on sigui, perquè les ganes de treballar en aquest àmbit, i amb aquests usuaris, hi és…realment moltes ganes, i tot i les dificultats, o els moments difícils, sempre tinc ganes de tornar, i de fer més coses, i d’estar amb ells…

M’agrada moltíssim, però alhora m’adono que no sé res… i que em falta formació per tot, de la vida en sí, de psicologia, algunes habilitats…i intento buscar-ho, treballar-ho i portar-ho a la pràctica…però no tot és tant senzill com sembla…

Així que toca seguir esforçant-se, observar, aprendre…